El peix daurat és un dels peixos més populars dels aquaris, pel que és un peix comercialment valuós. A més, són comunament utilitzats com esquer de peixos, com pinso per a les instal·lacions de producció de peixos, algues i de plantes; i de control dels petits estanys (Robison and Buchanan, 1988; Matlock, 1990). També són usades en experiments científics (FishBase, 2004).
S’han produït moltíssimes varietats de peixos daurats , a través de la pesca selectiva, per a ampliar la seva varietat de colors i formes. Aquests peixos solen tornar a la coloració silvestre normal en formes lliures (McDowall, 2000).
És un ciprínit que creix normalment uns 120-220 mm de longitud, amb un màxim de 410 mm (Llegix et al., 1980, Page and Burr, 1991). La grandària del cap és relativament gran comparada amb la grandària del cos. La boca es petita i terminal, de tipus protráctil i no presenta barbetes sensorials. La seva aleta dorsal és allargada i suaument còncava, proveïda de tres ràdios espinosos, el tercer lleugerament dentat. Presenta entre 25 i 31 escates en la línia lateral. Les seves dents faríngeos que conta són els següents:0,4-4,0 (Robison and Buchanan, 1988; Page and Brooks, 1991).
El color varia en les formes silvestres entre un to castany-verdós i daurat, existint formes de colors i aspectes cridaners empleades com ornamentales. Les característiques externes són molt similars a les de Carassius carassius, espècie que no està present en les nostres aigües (DOADRIO i ELVIRA, 1986) i de la qual es diferencia pel nombre de branquispinas: 39-50 en C. auratus i 22-33 en C. carassius. De vida mitja de 6-7 anys, amb un màxim registrat de 30 anys (Robison and Buchanan, 1988).
Prefereix aigües poc profundes de llacunes i rius de corrent lent, amb abundant vegetació i fons tous, trobant-se generalment en les ribes (FishBase, 2004). És capaç de resistir una exposició perllongada a salinidades per sobre de 15 ppm (FishBase, 2004) i pot tolerar baixos nivells d’oxigen dissolt (McDowall, 2000).
És un peix resistent que pot subsistir en condicions molt desfavorables com contaminació d’aigües, falta d’oxigen i freds invernales, que no poden suportar altres espècies (Lachner et al., 1970; Llegix et al., 1980; Page and Burr, 1991). Durant l’hivern, igual que les carpes, romanen gairebé completament enterrats en el fang, limitant molt la seva activitat fins que arriba la primavera.
La frezase produïx en aigües amb densa vegetació submergida al maig-juny (LOZANO-REI, 1935). La seva alimentació és diversa, abocant des d’algues a invertebrats bentónicos. L’estructura de la seva població varia segons la presència o absència de depredadors (Richardson and Whoriskey, 1992).
En presència de més espècies, les densitats de peixos daurats són generalment baixos, amb individus de grandària major. No obstant això, en absència d’altres espècies, formen grans grups composts d’individus petits. Aquesta espècie és molt tolerant a la contaminació, més que la majoria de peixos nadius i pot hibridar amb la carpa comuna, sent les seves híbrids reportats com fèrtils (Page and Burr , 1991).
Quant a la seva fecunditat i reproducció es coneix que els mascles són més fins i les femelles poden presentar taques en el cap i els flancs durant el període de freza (Baensch and Riehl, 1991). La carpa daurada és un reproductor múltiple, ja que poden fresar entre 191.000 i 403.000 ous per femella, depenent de la grandària d’aquesta; amb una mitjana de 268.000 ous. Aquests presenten un diàmetre aproximat de 1 mm, encara que la grandària pot ser bastant variable (Astanin and Podgornyy, 1968).
La freza es produïx en aigües amb densa vegetació submergida entre els mesos de maig i juny, aquesta referència és a titulo orientatiu ja que això depèn de les condicions de temperatura de l’aigua, que es donar mentre l’aigua segueix estant per sobre d’aproximadament 15,5 ° C (Robison and Buchanan, 1988). Diversos milers d’adhesiu ous es troben disperses més de vegetació submergida, arrels, o altres objectes fixos (Llegix et al., 1980; Robison and Buchanan, 1988).De vegades la reproducció es pot donar per gimnogénesis, consistent en la divisió de l’òvul sense fecundar a l’entrar en contacte amb espermatozoides d’altra espècie de ciprínidos.
Els individus que neixen són clons de la mare (Doadrio, 2001). El fresi es dóna en cinc o sis dies (Baensch and Riehl, 1991).
El seu creixement en general és ràpid, encara que ve determinat per la quantitat d’aliment que pugui extreure del seu hàbitat. En condicions normals on el seu aliment sigui abundant, pot desenvolupar-se completament en tres anys (Robison and Buchanan, 1988). El carpín és omnívoro i bentónico (Richardson et al., 1995). S’alimenta d’organismes planctònics (petits crustacis i mol·luscs), de cucs, de larves d’insectes, així com de plantes aquàtiques (algues principalment) que es troben en el fang del fons. Els joves principalment s’alimenten de zooplancton i larves d’insectes (Lee et al., 1980). Els adults es nodreixen d’alguns macrófitos com la Potamogeton foliosus i Polygonum sp., sobretot en estanys tancats (Seaman, 1979). Són comunament utilitzats per a controlar les males herbes aquàtiques i algues en petites tolles (Whorsley and Richardson, 1992).
La seva introducció en aigües espanyoles hagué de coincidir amb la de la carpa, cap al segle XVII (LOBON-CERVIA et al., 1989). En Espanya es distribuïx per les conques dels rius Besaya, Ebre, Duero, Tajo, Xúquer, Segura i Guadalquivir, a més de l’Albufera de València i el llac de Banyoles (DOADRIO i ELVIRA, 1985).
Sovint són introduïts en estanys a l’aire lliure com peixos ornamentales. Les poblacions silvestres han establert per les carpes daurades, comprades com animals domèstics i que són posades en llibertat. A més, la seva expansió, és afavorida per l’ús que es fa d’aquest peix com esquer viu.
